L’estiu, mogut però gratificant, m’ha aportat un aire nou de comunió amb la gent, l’univers i la música. Sense massa por de semblar un místic, aquest poema agrupa i sintetitza les sensacions a vegades desconcertants, però sempre creadores de felicitat (més directament o indirectament), que aquest estiu se’m han revelat.
[@more@]
Se’m clava la consciència de l’inoportú, però domino al qui miro, ja que balla, com jo.
Dir l’incoherent seria el més sensat, amb aquest, el somriure sedueix la paraula, i poc desprès l’efecte de l’afecte apareix, per connectar cors i ments.
La màgia del moment, l’energia fluida del pensament; tot indica el que és evident: el món s’eixampla i jo ho faig amb ell.
Diu que se sent a gust i li indico el sabor de la correspondència de sensacions, que cultiva l’acord d’intencions. Jugant a ser jugats per quelcom aliè a nosaltres, ens assabentem de la bellesa del cel i volem.
Desordenat incidentment, el cap se’m revela del tot i m’inventa la il·lusió, propera però lleugera, que farà moure el seny inevitablement cap a la vivència del moment.
