Pot semblar un escrit molt molt pessimista i derrotista, però nomès és una síntesis d’emocions espontànies i descontrolades provocades per la tardor i el canvi d’hora. No volguera deprimir a ningú, prenevos-ho poc en serio, encara que sembli difícil.
[@more@]
Res, absolutament res del que et proposis ho podràs fer, creu-me. Tots els teus desigs, per més factibles que semblin, son irreals, i no podràs complir-los. A vegades quan el món et sembli agradable, t’enganyaràs, i t’il·lusionaràs de falses expectatives, pensaràs que la felicitat és la sentit de tot plegat, però et desencantaràs al saber que no hi ha sentit possible. Sempre hi haurà algú altre millor que tu, que tot li semblarà més fàcil, que tindrà tot el que tu vols tenir i farà tot el que tu vols fer, aquest et servirà de model, guia de déu, de referent, de profeta,… però has de saber que mai podràs ser com ell, encara que ell cregui en la igualtat. Viuràs a base de fantasies, totes i cada una d’elles t’ajudaran a suportar la buidor, ja que res del que somiïs ho podràs palpar: el sexe s’allunya, l’èxit s’evapora, la seguretat es trenca, les paraules s’esmicolen, l’amor et traiciona, la bellesa es desentén, el somriure et menteix, la confiança mor,… Només estaràs finalment tu. Tu i la tristesa, la bogeria de la placidesa emocional. Ploraràs potser, però hauràs d’aprendre a conviure-ho. Res podrà ser diferent, els canvis que et proposis no seran possibles, creu-me, el món esdevindrà així i t’hauràs de resignar, no cal ni que demanis ajuda, ni que supliquis, ni que t’esforcis, només deixa’t morir suaument, observant com l’altre fa possible els teus somnis i aconsegueix el que tu mai seràs capaç de fer, però tampoc t’enfonsis ni hi reflexionis, ja t’ho dic jo, deixa que la teva vida mori sense donar-li més importància de la que et permeti continuar. Però sobretot, no t’entrebanquis, caure’t podria desequilibrar-ho tot, i hauries de tornar a buscar-te.
