Bellesa urbana

Dijous

mopero — Thu, 20 Dec 2007 16:02:55 +0000

Quan penso

en tot el que m'has de dir

nomès puc descobrir

la soledat interna

de la màgia perduda

[@more@]

Potser ara pot ser el moment

mopero — Thu, 09 Aug 2007 20:45:31 +0000

Quan el món
esdevingui per fi
imaginat
la màgia
del plaer d'existir
serà com l'alliberament
de Déu.
Quan el perfum
de la poesia es respiri
com un matí feliç,
el petó serà
més humit encara
i ens tornarà
el descobriment per a tot.
La complicitat segura
dels sentits compartits
durà la tranquil·litat
d'un joc continu
amb l'altre
i un coneixement total
de la natura
del lloc i del moment.

[@more@]

Viatges emocionals

mopero — Thu, 24 May 2007 00:22:10 +0000

Quan vaig amb tren
sempre oblido el nom del lloc,
em guio per l'olor
del record que em porta:

Com en un neguit la por,
el cos se'm trastorna
en una espiral incandescent
que sura pel context:

el que miro m'estranya
el que toco em re-elabora
escolto com parpellegen
i sento a la fi la gent.

[@more@]

LLeugeresa i pes

mopero — Thu, 12 Apr 2007 22:14:10 +0000

Fa temps vaig llegir el llibre "La insoportable levedad del ser" de Milan Kundera i em va plantejar una de les dicotomies vitals que sempre m'ha estat rondant pel cap. La lleugeresa i el pes en la vida. I com les persones adoptem una vía o una altra en el viure: com intentem ser persones sense lligams, o aprofundir en les relacions personals, volguer pasar desapercebut o ser escoltat i observat, desaparèixer o ser present, ser utòpic o ser pràctic, viure el dia o contemplar la consequència de tot, actuar o pensar, sentir o intentar entendre,…

Les personalitats són complexes, això està clar, i les polaritats no són mai tan extremes, però aquesta reflexió no deixa, inconscientment o més conscient, d'organitzar-me com veig el món. Us adjunto un fragment del primer capítol del llibre que introdueix de forma magistral tot el que he comentat.

[@more@]

"¿Pero es de verdad terrible el peso y maravillosa la levedad?
La carga más pesada nos destroza, somos derribados por ella, nos aplasta contra la tierra. Pero en la poesía amatoria de todas las épocas la mujer desea cargar con el peso del cuerpo del hombre. La carga más pesada es por lo tanto, a la vez, la imagen de la más intensa plenitaud de la vida. Cuanto más pesada sea la carga, más a ras de tierra estará nuestra vida, más real y verdadera será.
Por el contrario, la ausència absoluta de carga hace que el hombre se vuelva más ligero que el aire, vuele hacia lo alto, se distancie de la tierra, de su terreno, que sea real sólo a medias y sus movimientos sean tan libres como insignificantes.
Entonces ¿qué hemos de elegir? ¿El peso o la levedad?
Este fue el interrogante que se planteó Parménides en el siglo sexto antes de Cristo. A su juicio todo el mundo estaba dividido en principios contradictorios: luz-oscuridad; sutil-tosco; calor-frio; ser-no ser. Uno de los polos de la contradicción era, según él, positivo (la luz, el calor, lo fino, el ser), el otro negativo. Semejante división entre polos positivos y negativos puede parecernos puerilmente simple. Con una excepción: ¿qué es lo positivo, el peso o la levedad?
Perménides respondió: la levedad es positiva, el peso negativo.
¿Tenía razón o no?Es una incógnita. Sólo una cosa es segura: la contradicción entre peso y levedad es la más misteriosa y equívoca de todas las contradicciones."

La meva vida actual en tres llistes

mopero — Thu, 07 Dec 2006 00:34:39 +0000

La meva vida actual es podria sintetitzar, sense restar-li intensitat i abundància, en tres enumeracions:

Estudis (ho he de fer però perquè vull i m'agrada):
-Caritas (marimba)
-Time for Marimba (marimba)
-Repertori de xilo, lira, pandereta, plats, caixa i timbals.
-Estudis Nick Woud (timbals)
-Estudis Peters (caixa)
-Quartet orquestral
-Broken Silence (vibràfon)
-Armed man (multipercussió)
-Suite for vibraphon (vibràfon)
-Mari II (grup de percussió)
-Third construction (grup de percusió)
-Hook (grup de percussió)
-Pleiades (grup de percussió)
-Lectura a vista
-Tècnica
-Escoltar obres
-5projectes Composició aplicada
-Exercicis Pedagogia III
-Exercicis Relació Docent
-Improvització
-Lectures

Treball i diners (ho he de fer m'agradi o no)
-Bolos (orquestres, bandes, cambra, teatre, ….)
-Classes
-Compres urgents (baquetes, llibres, partirures…)
-Pràctiques de conduir

Oci (coses que m'agradaria fer més sovint)
-Música electrónica
-Cine/concerts/dansa/teatre
-Excursions
-Esport
-Parella (o sexe)
-Sexe (o parella)
-Ballar

[@more@]

il·lusions

mopero — Sat, 04 Nov 2006 20:53:08 +0000

Pot semblar un escrit molt molt pessimista i derrotista, però nomès és una síntesis d’emocions espontànies i descontrolades provocades per la tardor i el canvi d’hora. No volguera deprimir a ningú, prenevos-ho poc en serio, encara que sembli difícil.

[@more@]

Res, absolutament res del que et proposis ho podràs fer, creu-me. Tots els teus desigs, per més factibles que semblin, son irreals, i no podràs complir-los. A vegades quan el món et sembli agradable, t’enganyaràs, i t’il·lusionaràs de falses expectatives, pensaràs que la felicitat és la sentit de tot plegat, però et desencantaràs al saber que no hi ha sentit possible. Sempre hi haurà algú altre millor que tu, que tot li semblarà més fàcil, que tindrà tot el que tu vols tenir i farà tot el que tu vols fer, aquest et servirà de model, guia de déu, de referent, de profeta,… però has de saber que mai podràs ser com ell, encara que ell cregui en la igualtat. Viuràs a base de fantasies, totes i cada una d’elles t’ajudaran a suportar la buidor, ja que res del que somiïs ho podràs palpar: el sexe s’allunya, l’èxit s’evapora, la seguretat es trenca, les paraules s’esmicolen, l’amor et traiciona, la bellesa es desentén, el somriure et menteix, la confiança mor,… Només estaràs finalment tu. Tu i la tristesa, la bogeria de la placidesa emocional. Ploraràs potser, però hauràs d’aprendre a conviure-ho. Res podrà ser diferent, els canvis que et proposis no seran possibles, creu-me, el món esdevindrà així i t’hauràs de resignar, no cal ni que demanis ajuda, ni que supliquis, ni que t’esforcis, només deixa’t morir suaument, observant com l’altre fa possible els teus somnis i aconsegueix el que tu mai seràs capaç de fer, però tampoc t’enfonsis ni hi reflexionis, ja t’ho dic jo, deixa que la teva vida mori sense donar-li més importància de la que et permeti continuar. Però sobretot, no t’entrebanquis, caure’t podria desequilibrar-ho tot, i hauries de tornar a buscar-te.

Tot esperant tocar les dos últimes platillades en una obertura de Wagner

mopero — Thu, 05 Oct 2006 22:20:32 +0000

La multitud del so m’inunda la credibilitat perceptiva i és que la invenció especulativa de probabilitats acústiques alliberen el cor i la ment de lleugereses estilístiques dotant a l’ésser d’una panoràmica espiritual profunda i culminant. Tot el demés, el món de la impossibilitat, la dificultat i la realitat palpable, podrà ser suplantat essencialment per la comprensió total del fenomen musical.

[@more@]

Enamorament

mopero — Fri, 01 Sep 2006 23:39:27 +0000

L’estiu, mogut però gratificant, m’ha aportat un aire nou de comunió amb la gent, l’univers i la música. Sense massa por de semblar un místic, aquest poema agrupa i sintetitza les sensacions a vegades desconcertants, però sempre creadores de felicitat (més directament o indirectament), que aquest estiu se’m han revelat.

[@more@]

Se’m clava la consciència de l’inoportú, però domino al qui miro, ja que balla, com jo.

Dir l’incoherent seria el més sensat, amb aquest, el somriure sedueix la paraula, i poc desprès l’efecte de l’afecte apareix, per connectar cors i ments.

La màgia del moment, l’energia fluida del pensament; tot indica el que és evident: el món s’eixampla i jo ho faig amb ell.

Diu que se sent a gust i li indico el sabor de la correspondència de sensacions, que cultiva l’acord d’intencions. Jugant a ser jugats per quelcom aliè a nosaltres, ens assabentem de la bellesa del cel i volem.

Desordenat incidentment, el cap se’m revela del tot i m’inventa la il·lusió, propera però lleugera, que farà moure el seny inevitablement cap a la vivència del moment.

Thom Yorke – Cymbal Rush

mopero — Tue, 08 Aug 2006 16:45:47 +0000

Una cançó, un músic, un grup, una visió, un món…

http://www.youtube.com/watch?v=wqs8EABl0H8&mode=related&search=

genial de nou, thom yorke, ara sol, però sempre sorprenent, i avançant cap la completa inmersió de la música de l’esser cap a l’esser. Possiblement més aclaparadora que la original del disc, més intimista i minimalista, aquesta versió de directe amb Jonny i Nigel, m’ha retrobat l’energia que ja començava a trobar a faltar del so Radiohead.

[@more@]

Implícit

mopero — Sun, 06 Aug 2006 18:58:17 +0000

Va comprovar pacientment la certesa de cada textura penetrant en la sensació del tacte. I escoltava al cruixir silenciós i suau de les pells roçant-se. La crua visió de la superfície d’aquella silueta li representà el vertigen a la bellesa, el risc a desaparèixer absorbit per una perfecció gairebé mística.

[@more@]

A poc a poc, onduladament, els cossos s’anaren descobrint i tots els racons aparegueren i es manifestaren delicadament. Primer, gaudint de la metàfora de la carícia profunda, la que s’endinsa i revolta, transformant-se més tard en el desig de tastar-ho tot i fer dels llavis i tot el que refugien, el nexe entre la realitat humana i l’explosió de sensacions. Tot era digne de relacionar-se amb aquesta connexió. Cada un dels elements del cos: introvertits, extravertits, funcionals, estètics, plans, aristos, difuminats, ressaltats, particulars o generals; cada un d’ells esdevingué explosiu i ajudà a anar formant el ja creixent mapa de sensacions del moment. Fluidament, quasi sense percebre els canvis, com un continu moviment, els elements s’anaren articulant i combinant, cada cop més lliures, ampliant l’espectre del plaer i a la vegada distingint em aquest cada cop més punts, línies, formes i detalls.

Sovint les mirades afirmaven la dualitat i l’acoblament de personalitats; sovint apareixia la unitat i no es distingien els cossos ni les ments, ni aquests d’aquestes. Hi hagué moments culminants, infinits, en que de sobte l’univers desapareixia, el temps es trencava i els dos, com un un, queien al buit de l’orgasme, acariciant al mort i el naixement a la vegada, sent incapaços de poder diferenciar el res del tot ni viceversa. Va arribar un d’aquests moments, el més profund i definitiu en que sentiren palpar com el cos de l’altre entrava del tot en el seu i tornava a sortir, mentres queien en aquell buit atemporal. Desprès, amb la vibració de l’altre encara a dins, s’anaren reposant, aterrissant en la esponjor de la gespa que resultà haver-hi al final de la caiguda. Relaxat el món, veieren en l’ull de l’altre com l’energia es fonia en una tranquil·litat esfèrica que els protegí i aïllà de tot el demés.

Al obrir els ulls, un somriure que començava a articular-li paraules i aquells ulls que no havia deixat de veure, fins i tot dormint, li donaren la benvinguda al nou dia que de ben segur seria un dia feliç.