Existeix un procés especulatiu
sobre la dimensionalitat
de l’ocult,
com hi ha també una força,
tal vegada contrària,
tal vegada homòloga,
que empíricament adequa
l’efecte al concepte material;
i la forma al verb,
deixant espai íntimament moral
per a la perversió del fet.
[@more@]
Cada dia
procuro somriure.
Desconeixent
el resultat
de tot plegat.
[@more@]
Gairebé enamorat,
retrobo al moment
la tristesa del temps,
i la imanto
de belleses
més o menys
profundes;
de sensacions
transversals
que agrupen
i reinventen
la felicitat.
Sovint sol,
sovint amb gent,
però sempre
incapaç
de ser coherent,
inundo la consciència
de la més anatòmica
il·lusió.
La concordança polar de la perseverança
agudeix la semblança còsmica
de la mancança
i perverteix l’eix intens
del res comú.
[@more@]
Impressions nocturnes d’un disc
[@more@]
Al cap i a la fi tots volarem, és així, se sent de lluny. Alço el cap i veig més enllà, no ho distingeixo, però hi veig, ho distingeixo del res. Reconec llavors tots els meus passos, desde l’alçada del plor profund, i gaudeixo sabent que tothom, els altres, la gent, desconeix un paisatge sonor pròpiamient universal. El món es fa flor, desprès cau el pètal i es converteix en melodia. Aquesta ressegeix la llàgrima del nen que ha perdut la seva guitarra; la tocava suau. El so, del tot, apareix, i mor, en porcions de moments; la música, un fluxe, és lluire i esdevé la revolució del temps, del limit conscient, intervé la por i m’enganya. Continuo l’espurna de la frequència implícita, sé del cert que és ballable. Lent, es veu l’escolta de la natura i l’univers es fa petit se’t enrotlla al cap i no pots desfer-te d’ell, t’acumula el pensament, i s’entreveu mentrestant el riure de l’intrsument pagà. Miro el vent com reneix el perfum de l’harmonia punxant, però caient, mou el seny de lloc i busco l’escència, trobant-la plena, desprès. El pes del res afiança el que és lleuger, el ritme, la bellesa del moviment del cor, em porta al saber de mi i de l’altre. El cos pensa la ment, i la ment acarícia el cos. Tot un, i molts pensaments, actuen de pont: el cosmos i la gent s’aglutinen, la tristesa del record esdevé etern, i la felicitat del present també, la pell s’aixampla, arribant-me a fer desapareixer, timbres inverossímils s’apoderen de la sexualitat i la fantasia inventa altre cop la gràcia del estar, i avançar, cap al so. Descobrirem el secret de la llum i el color, sentirem vergonya de tot, potser morirem, finalment; però segur aconseguirem volar i trobar tot el que havien oblidat els nostres teixits.
Em porta la inconsciència de ser com soc, i poso color als miratges del record.
[@more@]Parar quiet, em disgusta;
el cap a mil,
i el seny allunyat,
no veig els instants que em rodejen.
mirar-me les mans,
i veure
les manifestacions d’intents fallits, inventar qualsevol altre felicitat i deixar lliure el cor.
Carpe diem acomplexat,i la nit que classifica els desigs.
Buscant el somriure de l’art,
me n’adono de l’altre,
tard, i pateixo;
en acabat torno a somiar.
Hi ha dies que ho canviaries tot, per deixar per un moment de ser tant poc eficaç. El viure, el riure, la seducció, les paraules…tot es torna difícil i sents profundament la incapacitat de dominar la situació.
[@more@]
Malgrat la progressiva obertura al món i la respectiva evolució emocional que actualment em transoprta, encara de tant en tant se’m presenten altre cop les sensacions més pròpies i introspectives. Em sento altre cop poc capaç, ineficaç i al cap i la fi, sol. No veig els resultats de la meva felicitat, possiblement enganyat, somric, i deixo que els altres s’emportin la gràcia del gest i la tranquilitat de saber-se estimable. Torna la por a l’actuació, la música trista m’omple la conciència, recordant tot el que no m’he atrevit mai a fer i mai més ho tindré a l’avast. La timidesa encalla el contacte, les paraules i la llibertat; augmenta els somnis lúcids i retorna la foscor al color.
Paréntesis d’il·lusió, coneixent el contex, buscant, però, l’humor que ho salvi tot; reconec la situació i m’aspanto nomès de nit, sol, o quan la música em descobreix la por de la inconsciència.
Lleugerament malaltís, somio endinsar-me
i perdre’m entre les cames,
tan juntes com per refugiar
les pors del món,
i suficientment separables
per descobrir la bellesa.
Visible la impertinència
de l’amagatall teixit a conciència,
se m’insinua la provocació
del caminar explícit.
La possibilitat
de ficar-hi el cap
i reconèixer la calidesa esperada
em revolta el seny.
Sentint ja de lluny
el roçament infinit
de la carn escenificada
per especular
un coit, o el simple desig
de ficar-si a dintre
de qualsevol manera possible:
amb els ulls, el dit o el tremp,
amb la ment, el cor
i la il·lusió.
[@more@]
Amb aquest post, m’agradaria encetar a mode de fòrum una conversació sobre "la millor cançó en català de l’història". Estaria bé que qui vulgui digui la seva opinió per així fer un petit rànkin més endevant, explicar els motius…
Em prenc la llibertat de iniciar-ho tot i dir que, llunyíssim de qualsevol himne pseudo (o completament) patriotic, i deixant de banda a les nostres estrelles mediaticament deificades (enténguis Serrat, Llach, Sau, Sopa de cabra…que no vul dir que no tinguin bones cançons)
- QUALSEVOL NIT POT SORTIR EL SOL
És la millor cançó en català mai escrita.
Aquí us ho deixo!
[@more@]
Vull anunciar-vos que desprès de descobriments i baralles amb aquests llenguatges informàtics que estic aprenent ara mateix, he aconseguit tirar en marxa un nou disseny per aquest blog literari sense ànim de lucre (bé, si algún mecenes s’anima a protegir-me i a subencionar-me serà ben vingut…) i amb ànim de seduir el món internauta, o tant sols entretídre’l. Estic intentant fer encara més millores visuals a la pàgina però de moment crec que aquesta aparença és bastant definitiva i completa. Espero que us agradi seguidores meves 
Fins aviat!
(iomimo)
[@more@]
Va sortir del món subterrani que l’havia transportat, com el qui sortí de la caverna per descobrir el món de les idees. Mirà el cel, proper i palpable, al seu voltant, i començà a caminar carrer avall. Va adonar-se llavors de la complexitat del lloc; la humanitat ho ocupava tot, les cares formaven polièdrics punts de vista que configuraven el moment. Assaborint cada pas (gaudint del tacte impur del terra comú i del fenòmen d’avançar) va començar a deixar-se sorpendre pel context i a buscar-se connexions amb aquest.
[@more@]
Amb no massa més passos, uns ulls se li clavaren de ple en el sentit irracional i procurà averiguar l’origen d’aquella brillantor, entendre la persona i conèixer el viscut, el vivint i el viurà d’aquella visió. Establí lligams amb les mirades que atrapava per tal d’intentar comprendre els altres, i al cap i ala fi a ell mateix, sentint-se també observat, imaginant una situació concreta per cada expressió i moviment. Sabia per que corrien, per que tornaven, la causa de la seva tristesa, a on anaven, a qui buscaven, per que miraven, sabia de que escapaven; plantejaven, com ell una soledat inmensa d’ulls que miraven i d’altres que s’avergonyien, de passos que fugien i gestos que refugiaven seduccions. La multitud, ho veié, ressaltava la solitud, difuminant-la, i exagerava la inconprensió col·lectiva.
Fins i tot, la ja ressonant música dispersa en la seva percepció del paisatge humà, acompanyava la situació: tot era efímer, fràgil i espontani, i estava sobre un equilibri delicat de moments, vides, pensaments i caminars entrelligats. Va pensar en la casualitat i en la causalitat, i s’adonà alhora de la màgia de l’existència, volàtil però gratificant. L`èxtasi d’identitat que havia descobert alleugerí la baixada, il·luminà la cara i li transpirà el moviment. Es va sentir ple, part d’un tot, capaç i necessari. Va desitjar-ho tot, l’emoció, el sentiment, la il·lusió, la diversió, la gent, volgué tocar-la, fer-li l’amor a tothom i assaborir cada tacte i cada contacte resultant. Ajudaria a qui fós, salvaria el món, entendria l’art i el faria entendre. Ara tothom el mirava perque reconeixien en ell la seva pròpia soledat difosa i eixamplada, tímida encara, però ja telepàticament grandiosa. Involucrat del tot en aquella aglutinació de soledats, va continuar avançant pel passeig.
Mentrestant, jo l’esperava impacient al final del carrer, acabant ja la gentada, gairebé tocant el mar. Nomès veia el seu somriure enganyós apropar-se. Isoladament, desitjava ja el moment en que els seus ulls es trobessin altre cop amb els meus per poder salvar-nos de tot.
